Ovidi Montllor - Coral Romput (Part Iii) текст песни

E quan la persona esta a la fi per passar, los angels estan asci en torn, mas hom no'ls veu; mas moltes persones santes o han vist, e l'anima ja'ls sent, e quan hix del cors a tots los coneix: "sent Miquel, Gabriel, Raphael! Oo, mon fill Peret, ma filla Catarineta, e ben siau venguts!"
Sant Vicent Ferrer

Fins on estic arriba la musica del ball.
Tambe, de tant en tant, s'ou el xiulit del tren,
s'ou el claxon d'un cotxe. I res mes. O poc mes.
S'ou, per damunt de tot, la trompeta del ball.
Tot aco es pel crepuscle: el vespre del diumenge.
Els altres dies s'ouen cancons de les criades,
el soroll de les piques, de l'aigua entre les coses,
l'escomesa brutal que te l'aigua dels waters.
Ara la meua dona repassa una camisa.
Jo m'he posat a escriure sense saber que dir.
M'he proposat no escriure en un parell de mesos.
I ara estic escrivint. No vull pensar, no vull
sentir: deixe la ploma que escriga allo que vullga.
Jo ja se que la ploma no escriu res, que soc jo.
Si volgues aclarir aco, probablement
em caldria pensar, hauria de sentir,
i no em dona la gana. Ho deixe tal com va.
Ara nomes tinc ganes, potser, d'anomenar.
Em passa allo que mai cregui que em passaria:
nomes faig que llegir reportatges, relats,
croniques de viatges per Franca, per Italia,
Anglaterra, Alemanya. Pero relats atents
indefugiblement a les dades exactes,
als detalls puntuals: quilometres, hotels,
cuina, museus, carrers, els horaris dels trens.
M'han donat, aquests dies, uns fullets: son les rutes
que es poden fer a Italia. Seguesc itineraris,
els visc, enllacant pobles, ciutats, aprofitant
els horaris dels trens, dels museus. No anire,
possiblement mai no podre estar a Italia
una setmana, uns dies, pero aco ho pense ara:
en tenir a les mans els mapes, els fullets,
soc, d'alguna manera que no se dir, a Italia.
No se ben be per que conte aci tot aco.
Ara em fa mal el peu. Per que no he dit abans
que tinc un peu malalt damunt una cadira.
Ara no s'ouen claxons. Triomfen les trompetes
miserables del ball: ballaran les parelles
i premiran llurs cossos apegalosament.
Ara s'ou el xiulit d'un tren. No se quin es.
Dura gents i pecats i esperances i dol
i, damunt de les cames, unes molles de pa.
Tambe dura miseries, coses inconfessables
i homens amb aparells ortopedics, i llanties.
Recorde un reportatge de "Point de vue": parlava
de Clermont-Ferrant: era un text, un reportatge
puntual: ara pense en la darrera part
d'una novel·la de Francois Mauriac: l'infant
es moria, ofegat, i jo pense el paisatge
gravat per un rural i lent Albert Durero.
Oh mein papa... Se'n puja una musica esvelta,
com se'n puja pels tubs l'aigua a la casa sola,
i dona un gran desig d'obrir totes les fonts
i fer que l'aigua es trenque d'alegria en les piques.
"Oh mein papa..." (Les cames, les adorables cames,
les cames increibles -oh oh- de Lilli Palmer).
El camp de Burjassot i el camp de Borboto,
el seca de Paterna i el seca de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i despres el de Lliria i mes tard el de Betera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb albers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la sequia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Lliria,
i el que baixa de Lliria, i el que acaba en Montcada,
i la calc de les coves que hi ha per Benimamet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calc de les parets
quasi blava amb la lluna, i el silenci, i el tren,
el tren nocturn, que creua solitari la nit,
i el camp de Burjassot, i el camp de Borboto,
i el seca de Paterna, i el seca de Godella,
i el Pla del Pou, i els masos, les barraques de Lluna,
l'Alqueria del Pi, i el Pixador, i el mas
del Rosari, i la casa del Saboner i el pi,
i el moli de la sal i el llibre que he d'escriure,
i el tren que ve de Lliria i el que puja a Paterna.
S'ou l'ascensor que puja amb el soroll dels ferros
i els quatre de familia -pare, mare i dos fills-
que tornen de passar el diumenge amb els avis
i estan mirant la xica del tercer, que duu cara
de fer-li mal el cap; ha passat el diumenge
en el cine, amb el nuvi, i sense berenar.
No se. Crec que deuria demanar-li a Isabel
que em diga l'hora que es. Voldria que fos tard
i que Isabel, en lloc de dir-me que el sopar
esta a punt, em digues que anem a arribar tard
al Judici Final i no trobarem lloc:
"Fa quasi tres quarts d'hora que veig passar la gent."
Com dic, m'agradaria anar un dia a Italia.
Veure places, museus, monuments, paisatges.
(Per que aquesta insistencia, que no em deixa, d'Italia?
Un motiu que oferesc a l'amable assagista
o al biograf que un dia vullguen estudiar-me.
De res. Manar. Ja sap: Misser Masco, 17.)
"Oh donzella que em fores, dempeus, com una patria!
A tu et dic, a tu et pense, com ets, de cap a peus,
i voldria tenir poder suficient
per tal de convertir-te, de sobte, en una estatua
per tal que no conegues la velledat, les furies,
les penes i la rabia destructora de viure."
Si algun dia us diguessen que han matat la Mort,
no pregunteu, amics, qui es el que ho ha fet.
Sera un pare. Sera un pare o una mare.
Parle de Beniferri. No tinc altre remei.
Recorde les moreres pel crepuscle, els alfalsos.
Les illes de les canyes alli, vora la sequia.
Les alqueries pobres. L'enterrament. Les sendes.
El sol pegant de ple en la creu. El taut.
El llati del rector i la remor de l'aigua
i la remor que feia la brisa en els canyars.
I les parres que feia l'aigua en entrar als camps,
unes parres de troncs de cristall que es vessaven,
que creixien, per terra, palpitant en besllums.
I el rossi, renillant. I aquella olor del fem,
la noble olor del fem dels estables, el fem,
el fem en un munto. I aquella olor del fem:
una olor que tinc ganes d'anomenar il·lustre.
Tinc ganes, unes ganes horribles, d'olorar
aixo: el fem dels estables amuntegat en un
camp d'aquells que recorde de sobte a Beniferri.
Una olor que m'indica aquells camins, finissims,
que feien, en les caixes de sabates, els cucs
de seda per damunt de tomellos ben secs.
La caixa de sabates amb un forat damunt.
I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, ia mitjanit, quan erem
tots al llit, comencaven a cridar i cridar,
a planyer-se'n, potser, a sentir-se petits,
molt mes petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matarem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n'he matat cap.
Potser ara comprenc per que tot fou aixi.
Els grills que no he matat, pero que ja s'han mort,
potser ara se'm tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s'esdevenien
papallones petites, amb un tacte domestic,
vagament cereal, cosa de cada dia.
Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no se que de grills:
jo se ben be quins son, i estic content, i calle...
No se si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Pero jo se que tinc el cor tot ple de grills,
i tambe les butxaques, i si escric es per ells,
per aquesta nostalgia que tinc d'un mon verdissim
de xiquets agafant les mores d'albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d'estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i despres se n'anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien despres,
i despres es tiraven a nedar a la sequia
i es secaven al sol i ballaven grotescs
damunt l'herba del marge, i eren obscens, i ingenus.
La vida cada dia ens ofereix problemes.
No es possible resoldre'ls. Sempre en queden alguns
que no es poden resoldre. I es van acumulant.
Residus de problemes. Uns tristissims residus.
No es possible agafar el cor tal com s'agafa
el melic i amb un dit traure aqueixos residus.
I cada dia augmenten i es van descomponent.
I no es que estiguem trists. Ni es que estiguem amargs.
Es aixo. Son residus que duem entre el pit
i l'esquena. No pesen. Es noten de vegades.
Es noten en tot cas en l'accent de la veu,
en la manera de parlar d'un quadre, d'una
musica, d'un poema o d'un fet qualsevol.
Com es va acumulant, lenta, la pols domestica
en certs plecs, en certs llocs, i donant a la casa
indiscutiblement un to vague i tristissim,
i als llencols, i als cristalls, als mobles, les cadires...
Hem oblidat que son, d'on venen i com eren,
quins eren, els problemes: son, nomes, uns residus
de problemes, de coses. Es el que deu ocorrer
en obrir una fossa on hi ha enterrats uns quants,
els uns damunt els altres, ja confoses les pols,
les despulles, el tros de calceti i el tros
de tela del taut, ja ben desfets, dissolts,
de manera que a penes s'hi sap que alli hi havia
enterrats un infant i un home de setanta-
dos anys i una donzella: nomes hi ha aixo, residus,
residus que es desfan com la cendra entre els dits
o be entre les paraules que es diuen cada dia.
No tinc altre remei que seguir. No volia.
Volia que Isabel em digues que ja estava
el sopar per tal de no escriure. No tinc ganes
d'escriure. No voldria escriure en molt de temps.
"Arrivederci, Roma". Canta la vocalista
en el ball del solar. Ma mare em diu que abans
jo escrivia millor. Escrivia altres coses:
"sempre queien en vers". Ara tot es distint:
parle de mort i morts. A ella li dol que escriga
aixi, d'aquesta mena. Diu que al cap ia la fi
tenim salut i ganes de treballar i no
devem ofendre Deu. "Tenim salut, treball.
Que mes volem? Deu fa les coses sempre be.
Nomes cal demanar aixo, salut i feina".
I mon pare diu: "Clar". I jo no se que dir.
I m'entren unes ganes petites de plorar.
"Arrivederci, Roma". Els pins del meu carrer,
i el pati de Sant Roc, i els jardins de darrere,
i el monument a Blasco, i la festa del Corpus
entre els pins de les monges, i l'escala del pati,
i l'Encontre, i les trenes d'Elvira, i la sentor
de goma de borrar, l'enterrament del Bisbe,
i aquells llatins tan grossos que deien els canonges,
i aquells coloms pel cel increible del pati,
i els colomers, les teules, les canals, i els besllums
dels tests entre les teules, i Marina llegint
els meus versos, i Carme, i mon pare, i ma mare,
i la meua xiqueta, i altra vegada els pins
del meu carrer, i jo, vestit de blau obscur,
presidint aquell dia el seu enterrament
dessota els pins aquells, i despres el trinquet
i alli estrenyer les mans, i despres tot allo.
"Arrivederci, Roma." Una xica de roig
i una xica de blanc i una xica de verd,
i la xica de blanc amb unes cames fermes
i uns genolls nobilissims i uns pits drets i menuts
i unes teles cenyides, i la xica de verd
i la xica de roig. "Arrivederci, Roma..."
M'he proposat no escriure res que no siga cert.
S'ou el xiulit del Taf que ve de Barcelona.
Pense en el llum mes groc que tenen tots els trens
que fan el seu viatge el diumenge a la tarda.
Un llum groguenc de gents que han rebut pel mati
el telegrama: "Vine. Papa s'ha posat mal."
Arriben en silenci a la ciutat els trens
tristissims del diumenge, de les gents que no tenen
mes remei que agafar el tren i viatjar
creuant tota la tarda daurada del diumenge,
quan es el tren mes brut i apegalos i groc.
Escolte. Ja no sonen les trompetes del ball.
Ara hi ha un gran silenci. Isabel se n'ha anat
a la cuina. Estic sol. Estic sol al despatx.
No hi ha cosa que em done mes tristesa que estar
al meu despatx de nit. Aleshores recorde
la meua filla, aquelles nits passades en vetla,
aquelles nits primeres, totes fetes de nervis,
d'agraiment a Deu, d'estupor i de panic
en veure el cos gracios que acabava de naixer,
i jo nomes tenia por, alegria i por,
i ganes de plorar, de riure'm i plorar,
i estava aci amb els bracos per damunt de la taula,
i no podia escriure, i no sabia escriure,
i no me'n recordava d'haver escrit abans,
i no pensava mai que tornaria a escriure.
Si la filla em visques, hauria fet mes versos?
L'ascensor, l'ascensor, com un dolor d'estomac,
ara puja, terrible, amb un soroll de ferros,
amb un soroll lentissim, potser fisiologic.
Una xica de blanc, silenciosa i trista,
amb les teles cenyides, un gesmil a la ma.
I les tardes aquelles de passeig i silenci.
Ma mare mai no vol que deixe de fer versos.
De vegades, si escric, mes que res es per ella.
I voldria fer versos alegres i serens,
aixi com ella els vol, vagament malenconics,
amb arbredes i calc blanca per les parets
com si anas a passar la processo de Sant
Roc o la de la Mare de Deu d'Agost, al vespre,
amb l'olor de la murta espargida per terra
i el carrer agranat i despres arruixat
i traure les cadires a la porta de casa
i veure com l'airet meneja la cortina.
Els pecats que he comes no em deixen viure en pau.
Crec que em vaig a morir de vergonya quan pense
els meus primers pecats. El record dels pecats
que he comes, que comet, sembla que em va a matar:
tot aterrit em deixa, tot amarg i aterrit.
Les hores que he perdut i els dies que he perdut
i els que ara estic perdent; les possibilitats
innombrables que Deu em va donar i em dona
per tal d'esser com Ell em vol, de cap a peus,
i les hores i els dies i els anys que estic perdent...
Les promeses que he fet, les promeses que faig
i aquells penediments, i aquests penediments...
De vegades em cremen per la cara les llagrimes
que jo li he fet plorar a ma mare, i em cremen,
i recorde ma mare i no voldria fer-la
plorar altra vegada, haver-la fet plorar,
i me la veig plorant pel carrer en silenci.
Mare. Pare. Germana. Com han plorat per mi,
i com ploren per mi, i com preguen per mi!
Senyor, no t'ho demane pels meus precs ni les meues
llagrimes: t'ho demane pel que preguen per mi,
pel que ploren per mi. Oh, Senyor, fes-los cas,
fes que siga com volen, que es com Tu em vols, Senyor.
Em cremen per la cara, per les mans, per tot jo,
totes, totes les llagrimes, Senyor, que he fet plorar,
i em sent de cap a peus en carn viva, Senyor,
amb el cos escaldat i amb el cor escaldat.
Ja soc pare i em sent ara mes fill que mai.
Jo no se si es perque se'm va morir la filla.
Jo nomes se que em sent mes amargament fill.
Et pregue per mon pare i et pregue per ma mare
i la meua germana. Filla meua que estas
al cel: mira els teus avis, atura't damunt d'ells
com un dia ben blau, i transparent, i pur.
Ets, potser, molt mes d'ells que meua, filla meua.
Abans que fer plorar ma mare, jo voldria
caure'm en terra mort. Estic trist. No puc mes.
Mare, crec que ja se exactament que em passa.
Tot aco que jo tinc es, d'alguna manera,
una brutal nostalgia del teu ventre. Es com si
tingues, d'alguna forma, la calida memoria
del teu ventre, d'haver-hi estat en ell ben be.
Es, d'alguna manera, un desig animal
de tornar al teu ventre, i d'esser-hi, calent,
i creixer al teu ventre i al teu somni, altra volta,
de tenir l'estatura de l'anhel i el teu ventre,
d'anar fent-me en l'alegre treballar dels teus dits,
d'esser bolquers i dies i setmanes i mesos,
percebent, des del ventre, tota la teua joia
-la veu, les mans, les llanes, el tacte, les pupil·les-:
la joia, l'esperanca, el dubte, la temenca,
dins el mon clar i inedit i novell del teu ventre.
Tinc tanta i tanta pena i tinc tanta amargor,
que em gire i no veig on puga deixar-me caure,
com no siga ficant-me en el teu ventre, mare.
Jo se que tu voldries, quan em veus tan amarg,
agafar-me, engolir-me i guardar-me de tot
en les teues entranyes, ben teu, mes teu que mai.
Per tu vinc d'una raca ben amarga d'amargs.
Vaig ser el primer net i el iaio se me'n duia
al brac a la Societat dels Colombaires
i em posava damunt de la taula: "El meu net".
Jo tenia aleshores uns mesos. Pel mati
ell em venia a veure quan tornava del forn.
Un demati el mataren a la boca del forn;
estava treballant. Tota la casa estava
plena de crits i gents, de calor -era el mes
de juliol-, de plors, d'esgarranys amb les ungles.
De vegades voldria saber que vaig fer jo
aquell mati: tenia onze mesos nomes
-veig un infant a gates entre els peus de la gent.
Potser encara tinc, no se, no se com dir-ho,
l'estupor de l'infant abandonat, en terra,
mentre a casa hi havia tant de plor, tant de crit
i no venia el iaio com els altres matins.
El ninxol dels meus iaios, a l'entrada, a l'esquerra,
es un ninxol antic i verdos, amb indicis
d'heura i amb una lapida de marbre negre i ters.
Hi ha alli un gerro petit amb unes poques flors.
Es el tros mes humit del cementeri, a l'ombra.
Davant, a l'altra banda, el ninxol dels meus tios,
els seus fills. Al bell mig, esta la meua filla.
Quan jo tenia dos o tres dies nomes
va morir el meu tio Josep Maria: encara
em varen dur a ell per tal que em conegues.
Manuel havia mort un parell d'anys abans.
Isabel s'ha gitat. Hi ha silenci a la casa;
hi ha un silenci absolut. Dema, dilluns, les gents
hauran de treballar i ara han de dormir.
Els dissabtes, de nit, es prou distint: les gents
se'n van al cine, escolten la radio, conversen,
l'home parla amb la dona en la cuina mentre ella
renta els plats, les culleres, i li agrada mirar-la,
i l'agafa i la besa, de sobte, contra un mur.
Son coses ja sabudes encara que no es vegen.
I la dona agraeix com un do aquell furor
masculi amb una llum, una humida tendresa
als ulls, com una llagrima, despres d'estar sis anys
casats, d'haver parit, d'haver lluitat, patit
quotidianament i domesticament,
quan potser no esperava reviure aquella furia
d'aquells dies de nuvis -abracant-se, besant-se,
ja se sap, al cinema, a qualsevulla banda,
sentint-se un tendre objecte d'afanyosos grapats.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
Jo no se si es correcte o no es correcte aco,
citar-me jo mateix, traure un vers dels meus versos
i posar-lo davant d'aco que vaig a escriure;
en tot cas no m'importa gens la correccio.
Altres coses m'importen ara i em couen i em...
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
Ho he dit. Ho torne a dir. No rectifique res,
car estic on estava i estare on vaig estar,
amb els meus, amb els pobres que treballen i esperen,
que no saben llegir, que cauen i que blasmen
i demanen perdo a la Mare de Deu.
La Mort m'ha despertat un vast amor per ells.
I aci estic, on estava, entre els poals del fem
i els poals de les cliniques, entre la pobra dona
i el comptable i el xic que ha robat on treballa
i el vidu que gemega pel passadis i el guardia
i la dona que mira els cartells del cinema
i la xica que va llegint novel·les "roses"
i l'aigua entre la brossa i els canyars i l'amor
i la ira tambe i tots els funeraris
vestits de gris i amb metres pels muscles i pels bracos.
He passat unes fulles d'un fullet il·lustrat.
Tracta dels mars d'Italia. Aquell cercle d'arbredes
de fulles petitissimes, alegres, innombrables,
vorejant Portofino -les cases, les finestres,
les muntanyes, les veles- i l'Isola del Giglio,
i Ponza i mes avant el castell, l'aigua, els pins,
les velles pedres d'Ischia, i una ermita de Capri
plena de calc o sal, tota feta de calc
o de sal, feta un ordre candid de calc o sal,
alcant el bull, cruixint dessota el sol enorme,
i he recordat Stromboli, i he vist el mon amable
i formos i he sentit una admiracio
sense paraules, tremula, com un agraiment
envers Deu. Ara em dol no haver-me agenollat
com volia -i volien el meu cos, la meua anima-
al meu despatx, aci, entre quatre parets
nues, en el silenci d'una nit de diumenge,
entre "colilles", llibres, revistes i papers,
en el lloc mes petit de ma casa, a donar-li
a Deu, sense paraules, les gracies per tot,
per Portofino i Ischia i Ponza i Capri i Giglio
i Ingrid Bergman i Italia i Burjassot i el cos
d'aquella xica que es menjava unes ostres
asseguda en la roca d'un gravat dels fullets.
I Taormina i Rimini i Pesaro i les veles
adriatiques, Bari i Ravello i Amalfi...
Es possible que mai no puga anar a Italia
i sent un gran desig de callar, de que hi haja
silenci quan acabe, nomes, de dir uns noms
-Siena, Arezzo, Pisa, Cremona, Forli, Ravenna,
Peruggia, Ferrara...-: de vegades em basta
passejar per la boca, com pedretes de grava,
uns noms, uns noms a soles. I veig homes i dones
i penes i treballs i pecats i esperances
i infants i barques i arbres i menjadors i ninxols.
I em naix com una fina, una benigna musica,
i em ve com una llum, i no em menejaria,
no em mouria d'on soc i seria com soc:
es com una por, candida, de que, en moure'm, es trenque
un tel, un tel primissim, en mon cos, en ma vida:
de que es trenque aquest ordre de tendrissimes baves
seques de caragol, de fils de cucs de seda,
aquest ingravid mon -si parle, si em menege.
Des de la meua bruta i trista petitesa,
vull donar-te les gracies, Senyor, per aquests noms,
per la vida, pels homes, pels dols i les desgracies,
per l'esperanca, per les coses que no es poden
anomenar, pel grill que hi ha sota la pedra,
per tot allo que hi ha dessota una paraula
-pares, carrer, Italia, mort, diumenge, llum, Deu...
Ho escric. Et deixe escrit el meu agraiment
en un paper ratllat, ara que es ben de nit,
ara que dormen tots. Ho deixe aci, en silenci.
Si pogues posaria una pedra damunt.
Gracies per la vida. L'he descoberta ara,
com es, aquesta nit: com si m'hagues posat
la ma en una monyica i hagues trobat, de sobte,
entre totes les venes, el tic-tac del meu pols.
Es un descobriment pueril i extraordinari.
De vegades voldria fer versos nobilissims
i dir antigues coses amb plena dignitat,
anomenar il·lustres personatges i llocs
i treballar esveltes metafores de sal
intercalant alguns "Oh la lluna! Oh, les verdes
illes assolellades!": tot aixo que m'agrada
llegir en certs poetes, i tot dessota el signe
mozartia de Goethe. Pero no puc. No se.
De vegades voldria ser filosof, tenir
un sistema. O escriure coses rigorosissimes.
Pero potser m'agrada massa veure la dona
del metge quan pren banys de sol a la terrassa.
Potser te ella la culpa de que jo mai no puga
veure aquests desigs complits i satisfets.
Em posa nervios i nomes escriuria
SOS per totes les parets, les finestres.
Dema o despus-derna o el catorze de juny
de mil nou-cents noranta, oh Mort, vindras per mi
i jo no podre valdre'm: faras de mi el que vullgues.
Una cosa et demane i vull que no l'oblides:
jo nomes vull que em tombes a una hora que permeta
soterrar-me a migdia, sense que calga estar
un temps en el Diposit: em dona por pensar
que tal volta, quan muira, em passare unes hores,
el termini legal, alli, sol, al Diposit.
Jo vull, Mort, que em soterren de seguida: ja ho saps.
Tot el dia cacant amb el pare, aquell dia
terrible de ponent. I els pins de Porta-Coeli.
I el barranc. Tot el dia anant amunt i avall
pare i fill. Tot el dia terrible de ponent.
I enlla els forns de la calc. I el pa que, pel ponent,
punxava en les genives, feia mal en la llengua.
L'aire, com unes flames, se't ficava pels nassos
i et bullia el cervell pegant colps contra els ossos
del crani, tot el dia, i els ulls et feien mal,
semblava que volien eixir-se-te'n els ossos
de la cara. I tenies unes ganes enormes
d'orinar i orinaves quatre gotes a penes.
Una gota d'ori persistia en un jonc
fent-lo vibrar primer i vinclant-lo despres.
I la gota era un lloc de besllums on el sol
insistia, insistia, es feia quasi gravid.
El fill seguint al pare, tot el dia, cacant.
La il·lusio del pare, el silenci dels dos
acostant-se a una mata, i la pedra llancada
a la mata, i l'espera, i altra vegada amunt
i avall. Les espardenyes desventrades, desfetes.
I aquell dolor de cap. I la set. I el ponent.
Totes les cames plenes d'esgarranys i de pols.
I el tren. I el fill dormint contra el muscle del pare.
I la ma gran del pare, aspra i suau i tremula,
aclarint els cabells desordenats del fill.
El silenci del pare que no havia cacat
res, els dos en silenci, el fill dormint, el pare
callat, tornant a casa, i el fill mirant el pare:
"L'alcarava, jo crec que l'ha tocat d'una ala..."
I el silenci del pare que havia fracassat
davant el fill, i el fill amb una obscura pena.
Avui, diumenge, un pare haura anat a un asil
a dur-li uns caramels al seu fill; una mare
endolada anira pel carrer amb un fill
alt i prim, vergonyos -aqueixa mare, aqueix
fill que et causen, en veure'ls, un dolor, una oculta
tendresa-; una donzella haura deixat de ser-ho;
algun funcionari haura passat el dia
vestit damunt el llit d'alguna pensio,
recordant el seu poble, potser alguna nuvia
que va tenir, potser el seu llit de canonge;
un marit tindra ganes de plorar contemplant
la seua dona car no li cabra cap dubte
de res de tot allo, i plorara mirant
els seus fills; la comare estara nerviosa,
se n'anira al telefon, cridara el seu amant,
tot deixant la partera tota plena de crits;
el rector tractara que la seua mare
comprenga que no deu pensar allo que pensa
del metge del canto i aquella xica rossa;
la portera haura vist eixir la del tercer
i haura dit que no sap com el marit esta
tan boig amb ella, prima i amb un cap massa gros;
una mare haura anat a casa del seu fill
amb unes llonganisses, amb un tros de bescuit,
i haura llavat la roba perque la seua nora
estiga mes tranquil·la; un nuvi haura comptat
amb la ma a la butxaca tots els diners que duia;
una xica de blanc haura deixat que el nuvi
la besas a la boca per primera vegada;
hi haura musiques pobres i el vi de les tavernes;
una dona haura eixit pegant crits al carrer
i el seu marit darrere brandant un ganivet
i els tres fills abocant-se al balco plens de plors;
l'adolescent que escolta les musiques de Gerswhin
amb el seu aparell de galena; i la mare
que resa a Sant Pancrac recolzant una estampa
del Sant contra un pitxer; i hi haura qui escriu versos
i els posa en net amb una cal·ligrafia noble,
demorant-se en les corbes, sentint-se'n satisfet,
i es repeteix certs versos, i despres s'hi sent trist,
i voldria tenir prop la seua cosina
i sentir contra el seu el cos bru de la xica,
sentir-lo com un canter, suau, fresc, exultant;
i l'aire en la cortina. Aquest mes no podre
anar al cementeri; anira ma germana
amb qualsevulla amiga; per primera vegada
no anire al cementeri a portar unes flors,
a posar unes flors al ninxol de ma filla.
Davant el ninxol hi ha un xiprer esveltissim.
Jo vull que quan em muira em soterren alli,
no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del ninxol
on es el cos petit de la meua filleta,
i tenir-la al capcal, i tenir al capcal
un angel, el meu angel, com si ella m'hagues
de despertar el dia del Judici Final,
igual que em despertava tants de dies abans.
Te dues ales, com les tenen tots els angels:
de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes.
Pero vull que em soterren no en un ninxol, en terra,
no per humilitat: sols pel que tinc de pare,
de pare que volia anar a quatre cames
amb la filla damunt per tot el passadis:
de pare que volia rebolcar-se per terra
i jugar amb la filla rebolcant-se per terra.
Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria
que aquest desig que dic fos per humilitat.
Pero no es per aixo; es pel que tinc de pare.
De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat.
Dit d'una forma barbara: se que Deu es fa carrec.
Dormiran els veins del quint pis: ella deu
dormir animalment, amb el llencol damunt,
cara al cel, amb els bracos creuats darrere el tos.
El marit dormira de costat: del costat
dret, amb el colze dret ficat baix del coixi.
Els veins del primer -"Oh, que tal, como esta"-
potser tornaran ara del cine, del cafe;
ella anira per casa en camisa, amb sabates
de taco, mentre es grata una natja o l'espatla.
Ell, potser, ja s'haura gitat. No tenen fills.
Ella te un gran desig de tenir fills. Ell calla.
Ella besa, amb uns besos enormes, els infants.
Quasi no son a casa. Tenen amics. Se'n van.
Sempre tornen de nit. Sobretot els dissabtes
tornen tard. Al quart pis hi ha un vell. Fa vora un any
se li mori la dona. Viu a soles. No parla
quasi mai amb ningu. Venen, de quan en quan,
dues mongetes. Una, la mes jove i mes blanca,
es filla d'ell. La rep nervios, com un nen.
Mira la seua filla. No sap que dir: nomes
mira la seua filla. De vegades voldria
agafar-li les mans; es conte a dures penes.
De vegades voldria agafar-li les mans
i agenollar-se en terra. Es conte a dures penes.
Despres, discretament, l'altra mongeta dona
a entendre que ja es tard. Ell es queda mes sol.
Va per la casa, sol, i plorant, com un gat,
com el gat oblidat a la casa quan ve
l'estiu a la familia tanca i se'n va al seu poble.
La casa, amb una olor de "colilles" per terra
i en certs llocs el perfum que deixen les mongetes.
I la dona prenyada que sent creixer el fill
a les seues entranyes, i la dona, desperta,
que sent desfer-se el fill totes les matinades
des de fa divuit mesos; i l'aixeta, a la cuina,
que tanca mal i cauen gotes de quan en quan,
i el fill que plora en somnis, i el fill que es mor i els pares
que no saben que es mor, al costat seu, alli,
i la xica que vol a Eusebi, i la criada
que li fan mal els ossos, i el xic de la botiga
que dorm com una pedra. I el silenci absolut:
un silenci de ninxol desocupat encara,
pero que esta comprat, encara buit, alli,
entre els ninxols ja amb morts. Veig els ninxols, els ninxols
encara buits, encara sense morts, i ja vells,
quan vaig al cementeri. I de sobte, al despatx,
aquesta nit em se dins d'un ninxol d'aquells,
i m'entren unes ganes horribles de plorar,
i tots dormen, i es just que tots dormen, ho se,
i aco no es ningun ninxol, aco es el meu despatx.
I em sent, sense taut, ajagut en un ninxol,
encara viu, ho se, i no puc evitar-ho.
I ara me n'aniria pegant crits per la casa,
i amb aixo no sabria si jo estic viu encara,
ni encara que Isabel em digues que estic viu,
ni encara que els veins deixassen els seus llits
i pujassen a casa i em diguessen que estic
viu i que estic en casa. I no gose tocar-me,
i no gose mirar-me, i tinc por, i tinc ganes
de resar, i no puc, tinc por de mi mateix,
tanque els ulls per no veure. I pense les parets
blanques del cementeri de Burjassot, per on
entraven els cadavers, i recorde la por
que tenia a tocar-les, i com tancava els ulls
per no veure el Diposit, alli, entrant a la dreta.
L'autopsia del iaio, alla, dessota el sol
feroc de juliol, i la sang, i les mosques,
i la pols del cami, i la sang altra volta,
i materies grogues, i materies grises,
i totes llefiscoses, i la pols, i les mosques,
i la pau del seca quiet en el migdia,
i el colp, el colp petit de la fulla d'un unic
llegonet que, lluny, sol, pega en alguna pedra.
La calc de les parets i la sang de l'autopsia.
L'estrepit fugitiu, com de seda rompuda,
com d'un tel esgarrat, d'uns ocells, d'unes ales.
I silenci altra volta. L'ascensor, l'ascensor
ara puja, lentissim i nocturn, funeral:
potser hi ha algun malalt, ve algun metge potser,
potser ve el funerari amb un metre tirat
damunt el muscle, amb una llapissera a l'orella,
o amb un cigarret apagat entre els llavis,
i potser duu un taut, i unes fustes, i uns draps
negres i grocs. I puja l'ascensor. I l'escolte.
I encara no s'atura. I puja. I puja encara.
I no puc menejar-me i eixir i obrir la porta
i abocar-me a l'escala. I puja l'ascensor:
no deixa de pujar. Ja no en deuen quedar
mes pisos, pero encara el sent pujar, lentissim.
Ara el sent per damunt el meu cap, i gravita
damunt el meu cervell tot l'enrenou dels ferros.
I voldria tornar-me'n i viure a Burjassot,
veure des del balco de la casa on vaig naixer
un colomer, les teules i enlla els pins de les monges.
I soc aci. I no puc. No puc fer res de res.
Aquest es el meu lloc. Jo dec romandre aci,
entre miseria i panic, entre fracas i espera.
Vaig palpant les parets del passadis, a fosques.
M'entra el panic de sobte. Em puja des dels dits.
Tinc por de les parets. Mare, pare ... ! No puc.
Hi ha de sobte un silenci, sec, del tot, absolut.
No s'ou res. Res de res. Tots son, ara, als seus ninxols.
El passadis es llarg. Es mes ample que mai.
Tambe es mes llarg que mai. Evite les parets.
Camine en la foscor del passadis nocturn.
De sobte pense que l'ascensor no ha baixat
i no s'ha oit obrir ni tancar una porta,
i deu estar, quiet, en un lloc de l'escala,
en un pis qualsevol, evidentment sinistre,
amb el seu llum groguenc entre l'obscuritat:
a punt, com si esperas, quiet i funeral.
Amb el seu llum groguenc enmig de la foscor.
Atent d'alguna forma. O simplement a punt.