Ovidi Montllor - LHereu Riera текст песни

-Eh!, tu, Hereu Riera,
be pots ben ballar,
mentre que ta aimada
a la mort s'esta!-
Tota la musica
de cop va parar.
Dona un tomb per placa,
sombrero a la ma,
n'agafa el gambeto
i al brac se'l tira.

Canco de l'Hereu Riera

I
-Mare, la pica es de gel i s'encalla,
i es caramull fet de glac nostre vi,
i fa tant fred al damunt de la palla,
tristes les mules no hi poden dormir.

-Vine, l'Hereu, que la cuina es calenta,
la poma amb sucre batega en son lloc;
els gats oloren la sopa de menta
i els encenalls reviscolen el foc.

-Mare, quan es nostra taula parada,
fora la porta s'hi sent un bruel,
la lluna, trista com una endolada,
poc a poquet va enfilant-se pel cel.

I la figuera que esta despullada
diu tremolant: «Qui m'ha pres el vestit?»
Xiscla dins l'ombra la rata-pinyada,
lladren els gossos al vent de la nit.

-Ai, fill Hereu, que a tota hora rondines
com si ja fossis un vell per morir,
i no hi haguessin al mon clavellines
ni el bategar d'un gipo carmesi.

-Mare, sabeu que no m'es guaridora
la cantarella del vostre parlar?
Qui agemolit, qui sense esma no fora,
si hi ha un ocell que s'acosta i se'n va?

Prou que a la cara l'hi tinc ben escrita,
aquesta angunia d'estar-me tot sol;
prou que ho sabeu, que en ma cambra petita
cauen goteres i es glaca el llencol!

Ai, aquest temps que ha fruitat l'olivera
i es cull la molsa per fer el naixement,
qui en el capcal pogues oure propera
una paraula ofegant un lament!

-Ai, fill Hereu, que ja oblides la rella,
ni t'es metgia l'anar feinejant,
com si no fossis promes amb donzella,
com si no hagues de venir Sant Joan.

Com si mai mes repiquessin campanes,
ni el capella fes ofici i sermo,
i ni a la placa toquessin sardanes
ball de rams per la festa major.

-No dansare la sardana galana,
ni el vestit negre anire rumbejant,
ni tindre jo un mal repic de campana,
ni l'evangeli per mi cantaran.

Ni el rou gemat de la tremula galta
en el capcal sentire vora meu,
que l'estimada es llunyana i malalta,
ran de sa porta s'apila la neu.

Mare, per'xo res me dona metgia
per 'xo en ma cambra m'estic vigilant,
cap foc del mon ma fredor escalfaria;
res que em digueu em sera confortant.

I en ma finestra, que es tota glacada,
m'estic quiet a les joies extern;
i em fa mal d'ulls tanta terra nevada
i els arbres secs que despulla l'hivern.-

II

L'Hereu Riera amb la mare parlava,
quan va sentir repicar un timbal,
i alguna veu que dins l'ombra cridava.
Aixo va ser per la nit de Nadal.

-No sentiu veus que a la porta s'aturen?
Son veus humides d'angunia i rellent.
-Seran els cans, que de tot s'asseguren
i sempre lladren si acas passa gent.

-No son els cans; el sentiu com me crida?
«Hereu Riera, desferma el cavall,
puja a la sella i afluixa la brida,
deixa l'altura i arriba a la vall.»

Pareu esment, que ja es mes allunyada,
com si cridessin i anessin fugint:
«Hereu Riera, la teva estimada
dins de la cambra s'estava morint.»

No es la ventada ni el gos que vigila,
es veu d'un home i ho deia ben clar...
Mare, tinc por, pero vaig a la vila.
Si fa tant fred, qui travessa el llindar?

Ai, cavall meu, si no et tiba la destra
i si atuit i sense esma jo fos,
porta'm a sota d'aquella finestra
on tantes voltes corriem els dos.

Alli on sanglota la meva estimada
i es sotragada de nafra mortal.
Si el trot no senten per molta nevada,
renillaras a davant del portal.-

La nit es freda, pero molt tranquil·la,
les branques nues aguanten la neu;
lluny dins de l'ombra s'amaga la vila,
l'Hereu Riera camina pel freu.

L'Hereu Riera fa via insegura;
una olivera l'afolla d'espant,
un borrallo que a la ma se li atura,
un calandrio que desperti passant.

L'Hereu Riera, que diu flastomies,
ja es a la vora del poble petit;
s'obren les portes, hi ha llum a les vies,
el dolc misteri aixopluga la nit.

Les soques altes, pelades i dretes,
mudes esperen el pas del cavall.
Veu de les cases eixir caputxetes
que van alegres a missa del gall.

Veu tremolar dins la nit corgelada
un nard que es dreca i algu que somriu.
Damunt la terra deserta i pelada
passa una espurna que dona caliu.

-Nit de Nadal, que ets la nit d'alegria,
ai, que per mi t'han posat un mal nom;
si dins ton si l'estimada es moria,
que se me'n dona del goig de tothom?

Que se me'n dona l'estrella parada
i la lluerna que surt al cami?
Que se me'n dona la missa cantada
i les donzelles que van a oferir?-

De matinet, quan la neu era rosa,
l'Hereu Riera a la vila ha arribat;
per ser-hi a temps tant cami li fa nosa,
troba una noia i aixi li ha parlat:

-Ei, tu, fadrina que vas esverada
saps de l'aimia les noves que hi han?
Jo no se res de la teva estimada
altres que ho saben potser t'ho diran.

-Ei tu, vailet, no em diries si es morta
la Margarida que vull per muller?
-Hi ha molta gent aturada a la porta,
les dones ploren al cap del carrer.

Dins una caixa la duen donzelles,
i amb el roquet va davant el rector
i amb mantellina les dones mes velles,
i un escola va dient la llico.

III

L'Hereu Riera es aquell que les dones
encar se'l miren pensant tot seguit:
«Com vora d'ell les anyades son bones!
Pla dormiriem a dins del seu llit!»

Els anys que te mai sabran les fadrines,
ni si es llueix a les hores del ball,
ni com d'amor li espurnegen les nines,
ni si es garrit a damunt del cavall.

Pero les dones que van mes caigudes
i tenen fills que les passen un pam
diuen: -Persones com ell son perdudes,
no n'hi ha pas cap que el guanyes en reclam;

mes li donaren la mala mirada
i te el dimoni damunt de la pell;
des de llavors que perde l'estimada,
qui el coneixia pot dir-se que es ell?-

Cap al poblet de cami va el dissabte,
i es a l'hostal fins que arriba el dilluns.
En el ofici tot sol fa la capta
de les candeles del plat dels difunts.

L'Hereu Riera davant veu com passa
la fadrinalla rient i cantant:
esta quiet assegut a la placa;
les criatures li tenen espant.

Pero, si els fa una rialla i els crida,
ja se li acosten els grans i els petits;
a Sant Benet a la falda els convida
ia la butxaca li troben confits.

Com es el qui mes hisenda governa,
tothom voldria rondar al seu costat
i beure amb ell si acas va a la taverna
i menjar amb ell si a l'hostal ha parat.

I ningu sap el que pensa i medita,
que ell no diu res del que te dintre seu:
parla amb els vells de la bona collita
i de les besties i el gruix de la neu.

Pero, si torna a la casa deserta
quan les olives ens porten el fred,
i veu sa vida madura i complerta,
ai, com el cor se li torna d'estret!

I dalt la cambra que el vent estavella,
barra la porta i el gran finestral,
i s'agenolla davant la capella
perque el patro l'alliberi de mal.

I mentre encara la roba es despulla,
diu: -Pare nostre que estau en el cel,
jo us encomano ma vida que esbulla
ja de molt temps garbinada cruel.

Jo us encomano la boca gelada
que la besada mai mes no ha sentit,
i aquest brac meu que no sap l'abracada
i aquest cos meu que tot sol ha dormit.

I aquell amor que a una dona portava
i fa tants anys que esta ben estroncat;
aquell amor que a una dona donava
i es va morir ia ningu l'he donat.-

I el camp quiet es tot blanc de la gebra
i el bon hereu s'ha colgat dins el llit,
i es va adormint, tot voltat de tenebra,
les dues mans apretades al pit.