Ovidi Montllor - Coral Romput (Part Ii) текст песни

Ab molts testimonis i grans inventaris i ab actes rebuts...
Bernat Fenollar

Mira, amiga -diria-: les coses, certes coses,
no ocorren perque si. Hi ha clausules secretes,
hi ha processos ocults, hi ha juntes generals
al voltant d'una taula de pi, ben basta i pobra,
sobre la qual a voltes penja un llum miserable.
Sabem els resultats, els brutals resultats
que ens aturen de sobta, com un llamp, al cami.
Podria il·luminar-te el passatge evocant
el cami de Damasc; pero no es necessari.
Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.
El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.
No es temps encara, amiga, que els arbres -els arbres
verds i esvelts del jardi- s'esdevinguen donzelles.
Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.
Hi haura un moment que els arbres s'esdevinguen donzelles,
verdes donzelles nues, terriblement esveltes,
i entre elles els cavalls, renillant com els homens
quan arriba l'instant que ja no poden mes.
Aleshores veurem porcellanes amables,
porcellanes que tenen uns lents dibuixos optics
tots fets d'arrels torpissimes: formiguers anagrames
com els que tots tenim a les boles dels ulls,
uns petits mapes optics dels paisos on som
destinats -per que no?- des de l'instant de naixer:
el pais que se'ns deu, no et capiga cap dubte,
el pais del qual som amargs exiliats.
En cada ull portem, potser, un hemisferi,
tristament dibuixat, en linies de sang,
-o potser, ben mirat, en linies d'espant-
i el lloc on no poguerem arribar quan nasquerem
per aixo, perque varem naixer possiblement.
Coses absurdes, coses dites per no callar.
Be, conforme; d'acord. Pero i que em dius d'aco?
Les porcellanes duien des de "chez Proust" a Xina.
La de Mao Tse Tung... Es com si s'escrigues
un poema en un gra d'arros pintat de verd.
Que no? Que si, que si. Quan Suetoni parla
de Tiberi... Es precis recordar Suetoni.
Ara estic veient Capri com no l'havia vist.
He recordat la calc amarant les parets.
I oliveres, i vinyes, i barques, i pecats.
Be. Seguint, recordem aquell estiu horrible
amb la mort a l'esquena o entre el pit i l'esquena,
semblant un colomi calent de fang i calc,
i l'habitacio, ben blanca, de la clinica,
la persiana verda, el rector al costat
del seu llit, al capcal. Sabem -crec que ho he dit!-
el resultat. Es prou? Ara jo crec que si;
dema, despus-dema, voldre segurament
saber-ho tot del tot. Oh amiga, oh tendra amiga.
Jo no tinc res a dir. Esdeve simplement.
Per que vols tu que parle? No es prou? Es que no es prou?
Es com si s'agafas, un dia qualsevol,
un diari, i anar parlant de tot allo
que parlava el diari, i seguir, i ja esta.
Ara el castell naufraga tristament en la boira.
Ara el rei surara damunt un llit de boira.
Ara les porcellanes flotaran en la boira.
El renill dels cavalls ofegant-se en la boira.
S'esdevindran les xiques amargs arbres de boira.
Jacques Prevert escriura tristes cancons de boira.
Ara anira Simone Signoret per la boira.
Ara estaran xopant-se de boira els empedrats
de Paris i les lloses del Pati de Sant Roc,
i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud...
Estaran rovellant-se les obres de Carne.
Devallara la boira pels espills del castell,
pels escalons gastats, per les velles cadenes,
per l'escut del comtat, per la noble sintaxi,
pels dignes episodis, pels crims inoblidables,
per totes les ofenses que encara hi ha en carn viva.
Amiga, amiga, amiga! Oh amiga mes que mai!
On ets? On ets? Jo et cride. Jo et necessite, amiga!
Jo et vull al meu costat per a tota la mort!
On ets? On ets? Jo et cride. Sense tu no puc viure.
On ets? Contesta, amiga! Torna-te'n. No te'n vages.
No em deixes aci sol, espantosament sol,
sentint com va caent-me la humitat des dels ossos
en gotes que em podreixen tota la calavera!
La comtessa s'ha mort de tristesa esperant
el retorn del seu fill. Oh vella, oh trista Europa!
Que farem de les guerres gregues que hi ha en el claustre?
Que, dels sarcofags; que, dels capitells, dels marbres?
Je suis un citoyen pale au milieu des morts.
Ara han commemorat a l'Ovidi en ltalia.
No he trobat en cap lloc una traduccio
honesta de l'Horaci. Els domassos antics
pel passadis en l'ombra, enlla el finestral gotic.
A la placa, dessota els porxos, hi ha la font,
la font antiga i bruta, i despres els comercos,
els comercos antics i bruts, un carrero,
unes pedres hebrees amb breus inscripcions,
una finestra plena de foscor. Aleshores
buscavem un cami remoros de xiprers;
el trobarem molt tard i no el varem recorrer;
tornarem a l'hotel. Fou la primera nit.
(Transcriuria l'Epistola tarragonina. O be
l'Egloga a Catalunya i molts pocs versos mes.)
Per primera vegada vam jaure junts i nus.
Recorde els llencols, blancs. Varem ser molt felicos.
Al demati tornarem al cami de xiprers;
haviem vist la Seu. I veierem la mar.
El mar hi era alli i no l'haviem vist
i ens riguerem els dos. I callarem de sobte.
Ens recordarem, nus, a l'habitacio
tota obscura, tan nus entre els llencols tan blancs.
L'altre hotel fou distint; tot fou distint tambe.
He tornat altra volta. Oh vella, oh trista Europa!
Et je vis devant moi au fond d'un carrefour.
Mentre escric, mentre tracte de no morir del tot,
mentre la nit segueix, mentre els corcons no cessen,
mentre els cambrers agranen, mentre cau el ruixim.
Que quedara a la fi? Gironella escrivia
de Papini. Recorde la cronica prou be.
Papini a Sancta Croce? L'hauran traslladat ja?
Pense el cap de Papini com un cap de Beethoven.
Pense el cap de Papini com el d'un ofegat,
fet amb les adherencies successives d'argila,
fet amb petals d'argila, a cops, iradament,
com per un violent escultor amb el dit
gros tocant, insistint, oprimint, retocant,
amb un dit gros horrible, tot brut de nicotina.
Despres es lleva el fang i aleshores sorgeix,
noble, el cap de Beethoven. Emil Ludwig. I el cap
d'Emil Ludwig, de Goya, de Quevedo? A Sagunt
hi havia uns caps iberics: tu no els vas voler veure.
Tampoc vas voler veure un fang bastant erotic.
I no obstant... Les columnes, els temples, les estatues ... ?
Be. Si, naturalment. Pero, no obstant... Be. Calle.
Et diria: Aleshores... I que? No em comprendries.
No em voldries oir. Em quedaria sol.
Et veuria amb un fons d'oliveres i vinyes.
L'aire em diria el verd veinat de la mar.
Em posaria trist. No sabria que fer.
Voldria ser mes pobre, aquestes nits d'hivern.
Voldria conduir un camio, de nit,
per Franca, per Leon: voldria anar a Arevalo.
Tout est mort en Europe -oui, tout- meme l'amour.
Creuar de nit Arevalo, de nit i en camio.
Tordesillas, Arevalo, Astorga, Rodrigatos
de la Obispalia, i mes endavant Villalibre
de la Jurisdiccion. Un record delicat
a Margaret O'Higgins, sense sostenidor
pels camins de Corea entre soldats i pols,
els mugrons divertits i despres escaldats.
Menjar i beure on mengen i beuen els mecanics.
Oh Anna de la rosa tatuada en el pit!
El salt definitiu. Recomane tenebres.
Escoltant Carossone, com plou en el corral,
com van pel pis de dalt, com passen pel carrer.
Veig guerres, tot l'horror de les guerres, les aigues
del Tiber totes roges de sang. Vegeu l'Eneida:
consulteu els oracles; consulteu, consulteu...!
Es com si les paraules em duguessen a mi,
no ja al cant, a certs llocs, a claredats, respostes
a preguntes que mai no m'havia formulat,
que no sabia que poguessen formular-se,
que... Bona nit, bon dia. Un vent, un vent d'arena,
un vent tot ple d'arros que ompli tota la tarda
de forats petitissims. Les fustes del conyac.
Oh vella, oh trista Europa! En casa l'herbolari.
No passa res; no passa res de particular.
Aixi, potser, l'astronom, assetjant, per la nit,
al·lusions clarissimes a tot el que es va perdre
quan allo d'Adam i Eva; obstinant-se, potser,
en que, damunt la nit, hi ha el dia incaducable.
No esta mal. Un astronom assetjant, espiant,
menjant-se, a mos rodo, el seu pa amb oli i sal.
Esdeve simplement. S'ha mort Norma Talmadge.
Amablement esceptic, considerant a penes
els cumuls de ruixim, volent fer versos safics,
deixant-me l'existencia a trossos pels cantons,
desitjant una pedra on seure'm i esperar.
Lletres d'agraiment. Aquest amor a Italia,
aquest amor a Italia que em mata de tristesa,
que em plou des del cervell, des dels ulls, des del cor,
aquest amor a Italia, o be l'aigua en cistella.
Nomes diria aixo de vegades: Italia.
I una trista retorica: M'estic morint per tu,
em morire per tu un dia qualsevol.
Em pense el cor, oh Italia, com un vaixell, com un
vaixell que du el teu nom escrit en lletres blanques
al costat de la proa. El meu cos el vaixell
anomenat Italia, perdut pel mar, a soles,
volent, i no podent, tornar a tu, tornar.
Es ben trist: es un cor el meu cor que no pot
tornar, i mai no avanca: nomes fa que insistir,
voler tornar nomes, intentar-ho altra volta,
en cercles successius, tristament insistents.
La sal em crema els ulls, em rosega les boles
dels ulls tota la sal del migdia, d'un nom.
Em trobe aci. Em van dir que aquest era el meu lloc.
Potser no m'ho digueren. Pero aixo ja no importa.
O si: m'ho varen dir. Em varen dir: Tu, aqui.
O no m'ho varen dir. O si. No me'n recorde.
Es com si si i si no. Com? Que no ho enteneu?
Jo tampoc. Pero jo no puc dir: No ho entenc.
A mi no m'han parit per a entendre o no entendre.
M'han parit: simplement. No se res. Pero jo
no puc dir: No se res. Si no ho haveu compres
ni lamentar-ho puc. Tot es aixi. Bon dia,
bona nit. Com si si, com si no. Com si si?
Com l'ascensor que puja i baixa gents alegres
i tristes i s'atura, per la nit, siga el cant,
amb gents amunt i avall, ple de gents, de cistelles,
pouant una aigua humana a voltes cristal·lina,
quasi a punt de trencar-se, altres vegades terbola.
Aixi el cant, aixi el cant, ple de gents i de coses,
o ascensor o cabina de telefon amb fustes
greixoses en certs llocs, amb una olor de gents,
amb la fusta greixosa de suor en certs llocs.
Aturat, de vegades, amb tots els llums encesos,
quan es la nit. Aixi, des d'ara, el cant. Bon dia,
bona nit, cavallers. Que hi ha? Com van les coses?
Be, prou be, ja se sap. Oh vella, oh trista Europa.